Marxa 3 Nacions o com morir de fred un 20 de Juny

Hem tornat sants i estalvis de fer la Marxa de les 3 Nacions i dic això per que ha estat un dels dies que ha fet més mal temps i uns del que he passat més fred de la meva vida. Hem tingut de tot, temporal de vent, de pluja, de neu i de fred, a dalt de l'Envalira (2407 m) marcava 4 graus sota zero.

La organització ha tingut que rescatar ciclistes i bicicletes de les carreteres amb camions i autocars, els passos fronterers del Pas de la Casa molts ciclistes estaven dintre de les garites dels gendarmes passant el fred com podien, per la part del darrera la organització a neutralitzat la Marxa i ha obligat als ciclistes a plegar i ha agafar els autocars que ha posat la organització.
Lo curiós del dia ha estat que de bon matí ha fet sol i a l'arribada també, això ha fet que la majoria de ciclistes anéssim d'estiu, amb guants i culots curts, tant sols amb un prim impermeable.
Més informació del rescat.





A Puigcerdà ens hem desplaçat amb la família a passar el cap de setmana i el diumenge a participar a la Marxa.
La sortida com cada any ha estat de la Plaça del Campanar a les 8 del matí, allà ens hem reunit uns 400 ciclistes amb ganes de passar-ho bé, allà estàvem la meva filla Mireia i el David que per ell era la seva primera marxa, ja feia dies que tenia il·lusió per fer-la, però degut al mal temps no l'ha pogut acabar i l'han fet pujar a un dels autocars.



La anada fins a la Seu ha estat ràpida com sempre, plat gran i a rodar com a condemnats, aquí ja ens ha començat a molestar el vent, la pujada fins a Andorra la gent anava cercant grupets degut al fort vent de cara. Ja han començat les primeres rampes i no les hem deixat fins a dalt de l'Envalira, a la cota 1700 de la pujada ja ha començat a nevar i ha fer fred, tothom a coronat com hem pogut. El descens ha estat una altre cosa, les mans, dits i cames s'han començat a glaçar, les mans no cotrolavem els frens, molta gent s'ha aixoplugat on ha pogut, al Pas de la Casa, a les benzineres, a les garites dels gendarmes, la imatge era dantesca.
La meva filla i jo hem decidit tirar avall, hem pensat que era la millor solució en aquell moment, no sabíem que la organització anava recollint gent per darrera. Ella ja m'havia passat abans de coronar el port.
Ens quedava el curt Puymorens (1915 m), el fred era inaguantable, he tingut la sensació que el cervell s'hem glaçava, costava pensar i no hem sentia els dits, però sabíem que més avall feia més bo i avall que fa baixada.



La Mireia ha estat la primera dona en arribar a meta, un altre cop ha arribat abans que jo, aquest cop m'ha tret uns 18 minuts, cal felicitar-la, segons ella aquest any no estava gaire entrenada, colló !!

Vídeo del pòdium gentilesa de NikaBike :