No puc passar sens ella, la veritat és que fa ja molt de temps que m'ha la trobo, a tot arreu, a qualsevol cantonada, al carrer, a la vorera, al passeig.
Jo la miro al passar i ella també, ja forma part de la meva vida, pel matí al sortir de casa, a la vora de la feina, allà on vagi, la seva presència em posa nerviós, estilitzada i rosa, sempre allà, quieta i pendent de mi, arribo a la conclusió que em segueix, que m'observa, que ja forma part de la meva vida.
Vaig a altres indrets, poblacions, ciutats i m'ha la torno a trobar, està boja per mi !!
Patiré el dia que ja no hi sigui, la trobaré a faltar, tindré un gran buit a dintre meu, no se si ho aguantaré.
És ella.
5 comentaris:
Ja-ja-ja... es un idilio....
L’adjectiu que l’hi poses a “Ella” té una segona intenció? Ho dic perquè es troba en “una cantonada”. Ja, ja!!!
“Ella”, un ser inanimat que no té cervell, però hem de creure que qui la posa sí que en té. O no?
Quin calvari! jajaja..
Diria que te vida pròpia perquè es multiplica, es inútil canviar d'itinerari, un moment o altre la tornaràs a trobar!.
Fr&Co.
ostia, entonces no me sigue a mi solo... no sé si quedarme mas tranquilo.
Publica un comentari a l'entrada